Prou d'imposicions: per una organització territorial democràtica

A Catalunya tenim un territori que a diferència de la majoria de Comunitats Autònomes no està ben organitzat ni consolidat. Com sabem, els Consells Comarcals tenen unes funcions que es podrien catalogar de secundàries i residuals, sense pes decisiu i determinant en el territori. Les províncies no responen a les necessitats reals del territori, són distants i els manca representació degut a la falta de control polític, ens polític que es podria catalogar de semi-democràtic.

Les vegueries, amb l'absorció de les províncies hauran de suposar un canvi en la millora de dos vessants:

- Una major democràcia, ja que s’apropa el govern al poble.

- Una major eficàcia i eficiència en la distribució dels recursos ja que s’apropa l’administració al ciutadà -segons el principi de subsidiarietat-.

No obstant, entre aquesta teoria s'hi ha d'encabir els interessos dels partits que impregnen el món polític. En aquest sentit, les vegueries que ha plantejat el Govern Tripartit, i concretament el Conseller Ausàs no responen a una major democràcia pel poble, ja que els consellers de Vegueria s'esculliran de forma indirecta igualment com els Consells Comarcals, a partir dels resultats de les eleccions municipals. Personalment penso que per tal que la institució del Consell de Vegueria tingui un pes democràtic i de representació efectiu s'haurien d'escollir els seus membres de forma directa.

D'altra banda, pel que fa a l'eficiència en la distribució del recursos en el territori, crec que el model en 7 vegueries que planteja el Govern no és vàlid, ja que existeix un greuge en el territori del Penedès, el que reclama tenir Vegueria pròpia. Els partits del tripartit veuen que el territori penedesenc no pot anar deslligat de la Regió 1 -àrea metropolitana-, ja que els comportarà pèrdua de poder i capacitat d'influència al territori. Això no pot ser, la nostra voluntat és poder decidir d'acord als interessos del nostre territori amb independència de Tarragona, Barcelona i Manresa. Reclamem un model d'organització territorial seriós, que tingui en compte els valors d'equilibri en el creixement, descentralització al territori dels recursos, representació i govern, i sostenibilitat. Prou d'impoisicions.

El Penedès en una província

El Penedès com a unitat territorial ha estat dividit des de l’organització provincial del 1833. Antigament havia estat una regió unida administrativament per la Vegueria Penedès (segle XIII a XVIII) i pel Corregiment de Vilafranca (segle XVIII a XIX). Aquesta unió es devia a una interrelació comercial i productiva, amb unes característiques naturals i geològiques, culturals i socio-econòmiques. El per què de la fragmentació administrativa del Penedès és una pregunta encara no resolta per la ciència històrica, però és evident que a algú li va interessar tenir separat el Baix Penedès de les comarques penedesenques pertanyents a Barcelona.

Havent fet aquest incís històric, actualment es planteja un model d’organització territorial diferent per Catalunya: la implantació de vegueries. Al Penedès reclamem justícia territorial, i això passa per una unificació de les comarques en una sola província. I això per què? Doncs en primer lloc perquè (ens agradi o no) les províncies han d’existir obligatòriament com a ens territorial de l’Estat, i en segon lloc perquè el Penedès no pot continuar sent administrat de forma separada en dos províncies.

Per això caldria modificar els límits de les províncies (a través de Llei Orgànica), per una millora de l’administració territorial al Penedès. Cabrien dues possibilitats en aquest procés:
1) Incloent l'Alt Penedès, el Garraf i els municipis penedesencs de l'Anoia a la província de Tarragona.
2) Incloent el Baix Penedès a la província de Barcelona.

La primera proposta podria ser vista com a perjudicial pels partits polítics metropolitanistes (PSC i ICV), ja que la pèrdua de poder en la circumscripció electoral els perjudicaria en les eleccions Estatals (Congrés i Senat). Pel que fa a la segona opció, incloent el Baix Penedès a la provincia de Barcelona, en canvi, possiblement els afavoriria, tot i que tampoc és segur.

Aquestes són propostes que cal debatre i estudiar des dels sectors polítics i socio-econòmics, ja que el futur del Penedès crec que passa per la unificació administrativa d’aquestes comarques i la seva gestió comuna.

Primer pas cap a la Vegueria Penedès... o no?

El proppassat 5 de desembre el territori penedesenc i el conjunt de Catalunya van assolir una fita important, la de l'aprovació de la Resolució de l'Àmbit funcional i de planificació territorial del Penedès. La Comissió de Política Territorial del Parlament va aprovar amb l’acord polític de CiU, ERC i PP (en el que s'hi va afegir Ciutadans), de dotar al territori penedesenc d’uns instruments polítics i administratius propis, que hauran de ser recollits a la Llei 1/1995 del Pla Territorial General de Catalunya. La Resolució expressa clarament la necessitat que el Govern d’Entesa reconegui i normativitzi el que es demana: un Àmbit propi per les quatre comarques.
Mentre això passa, el PSC continua rebutjant a escoltar el Penedès. Se'ls està demanant que abandonin aquesta visió utilitarista del territori, és a dir, la perifèria serveix per créixer i planificar les necessitats de la metròpoli. Pel que fa a l'organització territorial, quin debat ha existit amb els agents socials del territori? No s’està veient un apropament del Govern de la Generalitat al Penedès, tenint en compte que som el territori que més creix de Catalunya (prop de 450.000 habitants), amb uns serveis socials insuficients i cada vegada creixents, i amb necessitat d'una planificació pròpia i no pas externa.
Ara bé, amb la Resolució de l’Àmbit Penedès aprovada, el Parlament s’ha manifestat i la voluntat del poble català es planteja ja sobre la taula. El Govern encapçalat per Montilla ha de cedir, i ha de normativitzar en favor del Penedès. Perquè sí, hi ha d’haver una majoria que governi (i aquesta és una funció principal del Parlament, crear i mantenir Govern), que és el Govern Tripartit, però l’entossudiment del PSC en aquesta matèria política ha fet que els seus socis de govern d’ERC, fidels al seu discurs i escoltant el clam del territori, hagin votat fent honor al sentit comú. S'hi han unit els grups parlamentaris de CiU i PP, partits que també han estès la mà al Penedès, canviant plantejaments tradicionals com són la centralitat de la comarca i la diputació en l'organització territorial, que són dos centres de poder que tradicionalment han ostentat aquests partits.

Pel que fa al PSC, el socialista vilafranquí Roberto Labandera manifestà durant la seva intervenció a la Comissió que "la primera tasca que es planteja el Tripartit és aprofundir en el consens territorial i arribar al seu planejament", mentre ens han demostrat que precisament això no els interessa, ja que per tenir consens has d’iniciar un diàleg que Socialistes encara no han començat. No s’han apropat en cap cas a les nostres demandes i fins i tot ens han negat el diàleg, ja que la Plataforma per una Vegueria pròpia ha demanat audiència al president Montilla en més de dos ocasions i no ho han permès. A què ve aquest infantilisme polític? No es pot mentir davant l'opinió pública penedesenca, ja que la gent cada vegada té més informació, i el discurs socialista de cercar el consens no s'està demostrant. Perquè existeixi consens totes les parts han de participar i han de tenir la voluntat de negociar, i el primer queda paralitzat quan des de la Generalitat (PSC) s'estan preparant per aprovar a corre-cuita els Plans Territorials dels Àmbits funcionals que ocupen el Penedès. Aquesta és la política dels fets consumats, que la nostra Plataforma ja ha criticat abastament. Per què s'ha aprovat inicialment el Pla Territorial del Camp de Tarragona?. Com volen assolir el consens amb el territori penedesenc?
Pel que fa a Iniciativa per Catalunya Verds, el diputat Salvador Milà va intervenir a la Comissió obrint el diàleg als agents del territori, i creuria necessari dotar al Penedès d'instruments de participació en el procés d'ordenació del seu propi territori. Ara bé, la fórmula que necessita el Penedès és l’atorgament de l'Àmbit, ja que de no ser així estaríem parlant d'una participació descafeïnada, relegada als centres de decisió (Tarragona i Barcelona).
Per acabar, crec que fins que tots els partits polítics catalans no siguin capaços d’observar i valorar les necessitats de TOT el territori de Catalunya, no estarem en disposició de debatre una real i necessària Política d’Organització Territorial. Sembla que un pas important ha estat la Resolució de l’Àmbit Penedesenc, però crec que el debat ha de ser molt més profund. S'està iniciant un procés de qüestionament del model territorial de Catalunya: la revisió del model de creixement, de la gestió dels recursos i la centralitat del poder a Catalunya, i d'un model administratiu territorial obsolet (comarques i diputacions). El debat al Penedès està obert, i el procés de participació dels diversos grups implicats passa perquè cadascú assumeixi la seva part de responsabilitat: la Plataforma per una Vegueria pròpia aglutinant els esforços ciutadans, els Ajuntaments i Consells Comarcals penedesencs com a principals institucions públiques implicades, i el Parlament i la Generalitat com a cercadors d'un consens que ha d'arribar.
El procés de descentralització no acaba d’arribar a Catalunya, tal i com l’Estat espanyol ho va començar l’any 1978 amb les Comunitats Autònomes. Existeix a Catalunya un centralisme barceloní que cal trencar, el que obstina uns partits a defensar els interessos de l'Àrea Metropolitana, i uns altres a un altre territori. Em refereixo a la metropolitanització del PSC i ICV i a la comarcalització de CiU. Aquest model pot trencar-se pel creixement demogràfic degut a la dispersió de les necessitats socials en el territori, que cada vegada reclama més descentralització de les decisions, degut a una pèrdua de la ruralitat en moltes comarques properes a l'àrea metropolitana, sobretot al Penedès. Per tant, alguna hora o altra s'haurà de trencar l'actual model centralista a Catalunya, per passar a un model més federal, on els territoris quedin representats.

El Baix Penedès, el gran oblidat

La prepotència dels polítics envers el poble està arribant a nivells mai vistos en l’actualitat política. Aquests dies en què els penedesencs tenim les estacions de tren estancades i desorganitzades, els trens a arrebossar d'usuaris resignats que estoicament suporten els constants retrassos i parades de tren, els polítics sembla que no donen resposta.

Paral·lelament a la situació ferroviària, d'esquenes a la població baixpenedesenca, els polítics tarragonins de la Generalitat aproven des de l’àmbit funcional del Camp de Tarragona un Pla Territorial que ningú ha demanat, imposant al territori la voluntat de quatre polítics que es creuen que poden determinar el futur del territori, i el més important, sense la voluntat de la població.

El Baix Penedès s’està incloent en el Camp de Tarragona, cosa poc representativa del territori ja que el Baix Penedès mai ha format part d'aquesta àrea geogràfica. Pel fet de pertànyer a la província de Tarragona nosaltres no hem de ser anomenats amb el categòric territorial de Camp de Tarragona, perquè nosaltres no som del Camp, som del Penedès. Per tant, en tot cas, el Pla Territorial s'hauria de fer per les comarques que reclamem ser àmbit funcional, és a dir, Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia.

Doncs bé, fet aquest apunt, en l'aprovació inicial d'aquest controvertit Pla Territorial del Camp, ens hi estan col·locant un sòl d’interès estratègic que la societat civil rebutgem, el LOGIS PENEDÈS, als municipis de Banyeres, l’Arboç i Sant Jaume dels Domenys. El que es preveu el macropolígon de mercaderies més gran de Catalunya (186 hectàrees), aquí ningú l’ha demanat, i és més, cap polític que el defensa i l'imposa s’ha dignat a explicar-nos-el públicament (beneficis i perjudicis). Aquest 31 d 'octubre, en la Reunió del Consell d'alcaldes del Baix Penedès, 10 dels alcaldes van coincidir en rebutjar de forma rotunda el LOGIS, mentre la resta, els 4 alcaldes socialistes, van posar unes condicions per col·locar el macropolígon, i no el rebutjarien. Així doncs, tot i la posició dels socialistes baixpenedesencs, que es limiten a seguir el que diu la cúpula dirigent (Joaquim Nadal i Cia.), podem dir que és claríssim el rebuig social i polític que a la comarca ens suscita aquest projecte del Govern català.

En aquest Pla també es preveu el desdoblament de la N-340, en què s'ha fet cas omís de les peticions del Consell Comarcal i de diferents ajuntaments baixpenedesencs (visca el principi de subsidiarietat!), en què es demana unir el tram de l'autopista Pau Casals i l'AP-7 fent un cinturó que estigui lliure de peatge. L'actual projecte del Pla Territorial preveu un desdoblament per una altra carretera, la Cobertera.

El menyspreu que des de Tarragona s’està tenint pel Baix Penedès és evident. La majoria d'alcaldes baixpenedesencs s’han mostrat decebuts per l’aprovació d’aquest Pla Territorial, i consideren que s’està marginant la comarca i s’està centrant la majoria de recursos del Pla en interès a la capital tarragonina i les ciutats que l’envolten. L’alcalde de l’Arboç, que sempre s’ha mostrat preocupat pel territori, ha manifestat “La presentació de l'avantprojecte va consistir en un 90% a parlar de les infraestructures de Tarragona, Reus i Valls, i en un 10% del Baix Penedès. Amb això, ja està tot dit”. Queda palès doncs el menyspreu envers el Penedès. De fet, és el que li deu passar a Vilanova o li passarà a Vilafranca i Igualada a la llarga, sota la influència metropolitana.

En Xavier Sabaté, delegat territorial de la Generalitat al Camp de Tarragona (bastant original que sigui el delegat al Camp de Tarragona mentre ell és nascut a Flix i ja existeix la delegació de les Terres de l'Ebre...), anunciava al president de la Diputació, Josep Poblet, que el Pla Territorial havia d’assolir el consens de totes les comarques afectades, en què “es farà una sessió específica adreçada a la Diputació de Tarragona perquè volem que el document sigui consensuat amb totes les institucions i sectors socials i econòmics del territori”. Rotundament aquest Pla s’ha aprovat sense el vist i plau de bona part dels alcaldes del Baix Penedès, i del rebuig de la societat civil organitzada de la nostra comarca, la comarca oblidada.

La reivindicació del Penedès continua

Ahir dilluns 10 de setembre va tenir lloc a Vilafranca la Marxa de Torxes, acte que es realitza per cinquè any consecutiu la nit de la vigília de la Diada Nacional, i que organitza la “Comissió 11 de setembre”. Enguany es convocava amb el lema "Ara nació, Ara Vegueria Penedès", i va ser organitzada amb la col·laboració de la Plataforma per una Vegueria pròpia. L’acte es va dissenyar en forma de quatre columnes diferents, una per cada comarca penedesenca, i així es va aconseguir congregar veïns de cada comarca, que nombrosament vam respondre a la crida.
La causa per la Vegueria pròpia ahir va aconseguir molts més punts per la seva realització plena, ja que va recollir als carrers de Vilafranca més de 1200 persones, les quals es comprometien amb el moviment social de defensa i consolidació del territori penedesenc. Al final del recorregut de la marxa, el punt de trobada va ser la Rambla de la Girada, que va quedar plena de penedesencs i penedesenques fins a l’escenari habilitat per l’acte final. En aquell espai es va fer una presentació per commemorar la Diada Nacional, i també es va homenatjar la figura del desaparegut Lluís Maria Xirinacs, com algú que va lluitar pacíficament per assolir la dignitat històrica pels Països Catalans, i persona que sempre va donar el seu suport al moviment social que reivindica una Vegueria pròpia al Penedès i als seus impulsors. L’acte també va comptar amb la lectura per part de Fèlix Simon, membre dirigent de la Plataforma per una Vegueria, d’una declaració d’intencions per la defensa de la Vegueria Penedès, entre les quals es reclamà un Pla Territorial Parcial pel Penedès.

En què estarà pensant el President de Catalunya quan sent parlar de la nostra reivindicació?. Diria que en el model americà d'organitzar el territori al voltant d'una gran metròpoli, fent de la resta una simple i subordinada perifèria. Catalunya no pot continuar amb aquest model; s'ha de donar autonomia i eficiència en aquells espais del territori que recullin els requisits per tenir competència pròpia en administrar-se. S'ha d'apostar per un model més federal a Catalunya en l'organització del territori, a través de les vegueries, i no emmirallar-nos en el model centralista espanyol (on tot el que no passa per Madrid no val), perquè sinó estarem consolidant tres tipus d'espais: els espais metropolitans (Barcelona, però també Tarragona i Girona), els perifèrics (en el que actualment es troba el Penedès, però també el Vallès o el Maresme) i els rurals, on el metropolità ocupa el primer estrat jeràrquicament.

La realitat és que el màxim polític de Catalunya, el nostre President, s’ha negat a dialogar amb els membres de la Plataforma per una Vegueria pròpia en més de dues vegades, girant l’esquena a la majoria de la societat civil i a administracions locals penedesenques, que rebutgen ser espectadors de Barcelona i Tarragona (aquesta última que ja es construeix com la segona metròpoli catalana), i aquest fet el delata com a garant del sistema metropolità i provincial.

Algú ha sentit mai parlar el President sobre la futura organització territorial de Catalunya, les vegueries, que ha creat el nou Estatut? Ben poques vegades... i menys explicant de forma aplicada com pensa distribuir-les i materialitzar-les. I TOTS (els polítics, evidentment...) diuen que l'Estatut és una gran eina per Catalunya, però m'agradaria saber al servei de qui està i qui l'ha de desenvolupar, perquè si l'organització territorial l'han d'aplicar els socialistes anem apanyats, per la simple raó que el PSC és una sucursal del PSOE, que aquest sí que s'hi juga molt amb les seves subdelegacions governamentals que té a cada província, i els diners i competències que no deixa de remenar en aquests ens territorials.

Montilla oblida per complet que existeix una voluntat recollida al manifest de la Plataforma, que han signat 54 municipis (que abasten el 87% de la població penedesenca), els 4 Consells Comarcals, i multitud de persones, entitats i empreses. Que es vagi posant les piles perquè quan surt per la televisió catalana el veig apagat.

Quina hipocresia la d’aquells socialistes que diuen que defensen el Penedès i per altra banda estan més penedents del que passa a la gran metròpoli, oblidant els problemes que se'ns avesen a la perifèria de la capital. O bé aquells polítics que diuen defensar el Penedès i en canvi estan més pendents de la Diputació de Tarragona, com una forma de poder continuar la seva carrera política. El PSC no vol la Vegueria Penedès perquè això significarà que l'actual Diputació barcelonina deixarà de rebre la quantitat de diners que actualment gestiona, finançament que li correspon al Penedès (actualment per la demografia que tenim no estem rebent ni la meitat d’inversions de les que ens tocarien). Això és el que en part explica el cap de la CUP a l’Ajuntament de Vilafranca, Xavier Navarro, al seu blog en un interessant escrit, quan parla d’un dels tants personatges que viuen del metropolitanisme. Un apunt: la Diputació de Barcelona ha estat governada pel PSC de forma ininterrompuda des del 1980, i fins avui!, d'això se'n diu alternança política...
Els polítics no canvien allò que els afavoreix com a establiment social que són, ni que això signifiqui anar en contra dels avenços i oportunitats col·lectius, i en el cas de la nostra reivindicació, les províncies es volen conservar tal com estan perquè aquestes no deixen de ser una font de recursos de molts polítics i partits, que no volen veure modificat el seu estatus econòmic i d’influència. Les províncies signifiquen una font de poder discrecional pel qual el polític provincial actua sense cap mena de control polític, ja que no està escollit directament pel poble a través d'eleccions lliures i directes com en la majoria d'institucions públiques, sinó que està escollit indirectament pels partits polítics. Això és un vici del sistema democràtic. Sinó, als que se sentin al·ludits per aquesta crítica, que em demostrin el contrari o plantegin matisos, perquè jo ho veig així de clar.

Necessitem més sinceritat per part de la classe política, i és això el que, entre d’altres propostes, veig que està demanant legítimament la Plataforma. Aquest moviment social ha realitzat una feina subtil però intensa que els dóna una cobertura democràtica al Penedès, que molts polítics ja voldrien tenir.

Per acabar, la reivindicació per la Vegueria es pot dir que està arribant a un moment transcendental, pel fet que aquest setembre la Comissió de Política Territorial del Parlament de Catalunya ha d’aprovar o rebutjar la moció que inclouria el Penedès com a àmbit funcional en el Pla Territorial de Catalunya. Aquesta aprovació permetria modificar la Llei del Pla Territorial, que serà el pas previ i essencial per continuar reivindicant la nostra Vegueria.

La cultura com a nexe d'unió territorial... manipulat

Sóc membre del Ball de Bastons de Llorenç del Penedès des de l’any 1996, colla de la qual he estat cap de colla i actualment en sóc graller, i com aficionat m’he interessat per la seva vessant històrica i musical. Personalment, discrepo amb la posició que s’està prenent des de la Diputació de Tarragona i des de part de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya, amb la consideració que es té dels balls de bastons del Penedès.
La Diputació de Tarragona, des del SAC (Servei d’Atenció al Ciutadà), ha editat un opuscle divulgatiu, titulat “Els balls de bastons a les Comarques de Tarragona”, els autors del qual són el president de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya, l’arbocenc Robert Rovira, i l’Àngel Vallverdú, exsecretari de l’entitat bastonera.
Em sembla de conya que des de les entitats públiques es promogui i es difongui el patrimoni cultural de les nostres comarques, i més si és per fer-ho arribar a les autoritats que gestionen el turisme a les nostres comarques (i així difondre turísticament el ball); ara bé, això si es fa amb l’objectivitat que pertoca i la deguda representació de les colles, sense partidismes. Evidentment, “qui paga mana”, i la petjada d’aires provincialistes s’escampa per tot el redactat de l’opuscle.
Els que ens movem en l’àmbit bastoner sabem que els balls de bastons del Baix Penedès no s’assemblen als altres balls de bastons de la província, si més no en el seu origen i en trets definitoris com les músiques, balls o relacions entre colles. Sí que trobem casos en els que ens assemblem amb colles tarragonines, com a conseqüència de la creació de noves colles de bastons, les quals han copiat melodies penedesenques íntegrament i fins i tot les coreografies.

Ara bé, que pel fet de pertànyer a la província de Tarragona, els balls de bastons del Baix Penedès haguem de sortir en aquest llibre divulgatiu i s’hagin de difondre frases com: “Convé incidir en el fet que parlem del Baix Penedès i no del Penedès de forma genèrica, ja que a la part muntanyosa de l’Alt Penedès, en general, es balla d’una forma diferent… Sí que, en canvi, aquesta família transcendirà més enllà de les que són les fronteres administratives comarcals i arribarà fins al Tarragonès”, obviant el fet que és entre les colles de les comarques penedesenques on existeixen una majoria de similituds comunes de forma històrica (balls, melodies, coreografies o relacions entre nosaltres), i no pas amb les del Tarragonès, que han estat colles de nova creació (Torredembarra 1996, Riera de Gaià i Altafulla 2002 i Salou 2003), les quals han adaptat melodies i balls penedesencs. En aquesta publicació existeix un interès polític i territorial, innecessari i continuista per part de la institució que el financia.

El que fa aquest llibre és unir unes colles pel fet de pertànyer a una demarcació provincial, que ja és prou criticable, mentre també es pot veure com s'ha incidit en les diferències existents entre els balls de bastons del Penedès, mentre són els que mantenen unes majors similituds i relacions històriques (Baix Penedès-Garraf-Alt Penedès). Algunes publicacions on es pot veure aquesta proximitat entre colles és a la bibliografia que apunto a baix 1.

En l’article de premsa que fa la Diputació de l’acte de presentació de l’opuscle, en Robert Rovira i en Joan A. Rosselló (representant de la Coordinadora a la recent creada demarcació a les comarques de Tarragona), van anunciar “un Circuit de Ball de Bastons que es portarà a terme l’any 2008 i que comptarà amb 12 actuacions. Aquesta iniciativa s’iniciarà amb una trobada a l’Aleixar el proper mes de novembre”.
Des de la Coordinadora, entitat a la que formem part, s'ha creat aquesta demarcació territorial tarragonina, que suposadament té la funció que les colles es puguin coordinar amb major eficiència i proximitat. Aquest fet no s’ha comunicat a les colles del Baix Penedès (corregiu-me si ha estat així), i en canvi s'ha tirat endavant entre uns pocs. Si més no, l'adscripció a aquesta demarcació l'haurien de comunicar i després consultar a les respectives Juntes de les colles les quals n’han de formar part, i no fer-ho de forma unilateral com em sembla que s'ha fet. Crec que no costa tan de demanar l'opinió a la gent, i més quan es tracta de tres colles, les baixpenedesenques, les quals hem dedicat i dediquem esforços per tal que el nostre ball tiri endavant dia a dia, actuació rere actuació, tot de forma altruista i sense haver de buscar mèrits enlloc.

Per acabar, em sembla molt poc apropiat crear una demarcació territorial en base als límits de la província, per englobar unes colles de ball de bastons que, ja he comentat, no mantenen massa semblances. I molts compartirem l'opinió que una manifestació cultural com el ball de bastons no n'entén de fronteres, però sempre es mantenen unes semblances més establertes entre comarques o regions que en d'altres (un exemple claríssim, els balls de bastons del Garraf, o els del Baix Penedès). Si el que es vol assolir és una millor coordinació entre colles, crec que seria millor plantejar la demarcació de colles de ball de bastons del Penedès.

1.

- Arroyo Julivert i Bofarull, Manuel. Folklore d'Albinyana i les Peces. Edicions Cossetània.

- Butlletí Ball de Bastons de Llorenç 1896-1996. 1996.

- Cruanyes, Esteve i Rovira Ferré, Robert. Ball de Bastons de l'Arboç - 225 anys d'història. 1995.

- Orriols Sendra, Xavier. Bastons a Vilanova. Edicions El Cep i la Nansa.

La població estrangera al Baix Penedès, una distribució desigual

Sovint es tendeix a centrar el discurs polític en funció de la temàtica més candent i transcendent. Al Baix Penedès, i concretament als municipis de la plana interior, aquest ha tendit a centrar-se en l’urbanisme i la seva planificació, en aquests últims anys.

Recentment, arrel de les Eleccions Municipals del 27 de maig, es destapen nous conflictes a la comarca que reclamen ser tractats urgent i eficientment. Em refereixo concretament al cas de la immigració, o població nouvinguda de cultura diferent, tema posat de moda arrel de l’ascens polític de Plataforma per Catalunya a l’Ajuntament del Vendrell.

Contextualitzant aquesta realitat social, actualment el 15% de la població baixpenedesenca és nascuda a l’estranger (Idescat, 2006). Si observem la demografia comarcal, ens adonarem que els tres pobles costaners (Vendrell, Calafell i Cunit) concentren fins al 80% de la població immigrant comarcal, mentre la resta es distribueix a l’interior de la comarca. Existeix per tant una concentració de la immigració en aquests tres municipis, i és un desequilibri més que pateix la comarca.

Al Vendrell el col·lectiu immigrant representa el 18% de la població (a Calafell el 18%, i a Cunit el 16%), i existeix un problema de massificació en alguns barris i blocs de pisos, que fa difícil la convivència amb la població d’acollida. Potser no tant per actituds racistes sinó per qüestions quotidianes, de manca d’enteniment entre els veïns, pràctiques i costums que no es comprenen de forma mútua entre ambdós parts, existència de cultures i religions que encara no assimilem, etc. El problema de la massificació és originat per la mala planificació urbanística d’aquest municipi i per l’arribada sobtada que ha tingut la població estrangera en els últims anys al Vendrell (el 2001 hi havia 1792 veïns d’origen estranger, al 2006 n’hi havia 5089). A banda dels problemes quotidians també pode parlar d'una visió d'incertesa per part de la població d'acollida vendrellenca, que veu amb recel l'arribada de nova població, mentre el creixement econòmic i laboral no està gens definit ni garantitzat (temporalitat, atur, manca de serveis...), i certa classe política es dedica a tractar el tema de la immigració com una qüestió fàcilment abordable i que es pot redireccionar, mentre obliden que és una qüestió d'abastament estatal i d'una complexitat que abarca moltes disciplines polítiques.

A grans trets aquest és el marc social i polític del preocupant fenomen de Plataforma per Catalunya a la capital de comarca. Aquest partit s’ha emmascarat en missatges plens d’ambigüetat i mentida, i ha augmentat de vots gràcies a una posició possibilista. El rerefons clarament xenòfob d’aquesta formació no es pot consentir dins del nostre sistema democràtic.

Observant el gràfic que he confeccionat en base a dades de l'any 2006 (Idescat), aquest mostra el percentatge que representa la població municipal sobre el total comarcal, classificada segons el seu lloc de naixement. Si no s'està acostumat a valorar gràfics pot ser difícil d'interepretar-lo correctament. Per exemple, observem com aproximadament el 30% de la població baixpenedesenca nascuda a l'estranger resideix a Calafell, mentre el 37% de nascuts a l'estranger viuen al Vendrell. Fent la suma doncs, el 67% de la població immigrant de la comarca viu en aquests dos municipis costaners, i si hi afegim Cunit, ascendeix al 80% de la població comarcal nascuda a l'estranger, tal com s'ha esmentat a l'inici del text. Fent el mateix procés, podríem analitzar la incidència de la resta de pobles en el total comarcal, i per les diferents variables del lloc de naixement.

A Llorenç la població estrangera només representa el 8% dels llorencencs. El fet que els pobles de l’interior de la comarca només acullin el 20% de la població immigrant de la comarca i tinguin una menor concentració d’aquesta, pot dur a la reflexió que solidaritza amb els pobles de costa, en què nosaltres podem ser un factor amortiguador d’aquest fenomen que es concentra al litoral. Per tal que aquesta població immigrant concentrada a la costa pogués establir-se als pobles de l’interior s’hauria de potenciar molt més l’habitatge de protecció oficial, o bé l’habitatge de lloguer, tan inexistent als nostres pobles (malauradament el que plantejo topa amb el localisme de cada poble, els interessos urbanístics particulars o bé la imposició de la cultura de la vivenda de propietat en detriment de la de lloguer).

El conflicte de la immigració a la comarca requereix ser tractat amb la responsabilitat de tots els municipis, la Generalitat i el Govern Central, i de forma transversal, com per exemple cercant l’estabilitat i seguretat laboral, regulant l’entrada de treballadors estrangers, descentralitzar serveis al territori eficientment, augmentar els serveis socials disponibles, planificar la vivenda de protecció oficial obligatòria, invertir en educació i competitivitat econòmica, i en definitiva, poder obtenir un nivell de vida mitjà, que per la població que som ens manca.

Des d'una visió més global, la població d’origen immigrant no gaudeix de representació política en cap dels estats democràtics occidentals, és a dir, els neguem el dret a vot, i per tant també la condició d’actors polítics (i en d’altres esferes públiques també la condició d’actors cívics). Aquest fet provoca que la immigració no sigui d’interès en la presa de decisions de la classe política, i únicament se’ls inclou a les agendes polítiques quan aquest col·lectiu influeix positivament als votants de ple dret en la maximització del seu vot.

S’ha de treballar per polir aquestes desigualtats, oferint el vot a la immigració, perquè no es produeixi la marginació social en els nostres pobles, escoltant-los, acollint-los, transmetent-los les nostres normes de convivència, el nostre idioma i cultura, obrint les nostres associacions a ells, afavorint el seu propi associacionisme, etc, trets que caracteritzen les anomenades societats lliures.

Com a model d’integració de la immigració més recomanat segons estudis sociològics realitzats a Catalunya, destaca el model d’interculturalitat, aquell que promou una relació entre immigrants i autòctons a través del respecte a la diferència, i la incorporació de codis normatius comuns. Això potenciaria en un futur pròxim elements com la convivència i el respecte a la diversitat, així com el pragmatisme, la innovació o el dinamisme cultural).

Cal que tots prenguem consciència d’aquesta realitat, estenent aquests valors tan apreciats, ja que només així aconseguirem construir una societat més justa, cohesionada i integradora.

La Llei Electoral Catalana i la representació territorial

Una proposta que pot ser un punt de referència en el disseny de la futura Llei Electoral de Catalunya és la que proposà el politòleg Ferran Requejo (catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra) en un article periodístic, i que actualment no s’està considerant en la proposta que ha dissenyat un grup d’experts pel Departament de Governació i Administracions Públiques que dirigeix Joan Puigcercós (ERC).
Aquesta proposta del reconegut politòleg català s’erigeix en el pilar polític de la proporcionalitat del vot. La proporcionalitat la troba en dues votacions, en les que es repartirien la meitat d’escons del Parlament en cadascuna d’elles: una representaria el vot nacional i l’altra el vot territorial. La primera tanda electoral, el vot nacional, repartiria 67 escons, i prendria Catalunya com una circumscripció única, i per tant cada vot tindria el mateix valor (vot realment igualitari). La segona tanda repartiria els 68 escons restants del Parlament, i donaria representativitat als diversos territoris de Catalunya (dividits en vegueries), amb un mínim d’un escó per vegueria, i la resta d’escons repartits segons la població d’aquestes (Quadre 1). Les vegueries seran el futur règim local de Catalunya, i actualment no hi ha prevista la seva regulació; no obstant, ambdós propostes que comento aposten per les set vegueries, que es tradueixen en els vigents "àmbits de planificació territorial" en els quals la Generalitat descentralitza actualment els seus serveis i competències al territori.

La conseqüència del disseny electoral de Ferran Requejo seria l’establiment d’uns diputats nacionals i uns de territorials, i el fet que no se centrin les Eleccions en una sola circumscripció, sinó que es divideixi en dos tandes i dos circumscripcions, fa que sigui un sistema més proporcional i equilibrat. Per contra, l'actual proposta de Llei Electoral de la Conselleria de Governació centra en les vegueries la circumscripció única, fet que treurà proporcionalitat al vot (el vot rural tindrà més pes que el metropolità, com ho exposo més endavant).
En ambdós propostes comparades, la forma d’atribuir els escons a un o altre partit es faria a través del repartiment proporcional de la fórmula d’Hondt, tal com a l’actualitat, i la barrera electoral seria del 3% per poder obtenir representativitat.
El pes de l’àmbit Penedès és evident actualment. Ningú compta amb ell, però tothom sap que aquesta zona representaria la quarta vegueria més poblada de Catalunya, i que manté unes diferències específiques envers la resta de territoris que l’envolten. Ara bé, sembla que ben pocs polítics es manifesten obertament i de forma convincent en favor d’aquesta proposta, tot i les demandes socials i populars. Fins i tot l’administració que governa Puigcercós, que en públic va manifestar-se clarament a favor d’aquesta vegueria, omet aquesta en la proposta del grup d'experts en els quals ha delegat la proposta de Llei.
El resultat de l'estudi d'experts que han realitzat per delegació de la Conselleria de Governació, és prou nefast. En aquesta proposta existeix un desequilibri preocupant ja que la única circumscripció serà la vegueria, i existeixen importants diferències entre elles i el seu tamany demogràfic. La vegueria més petita acull 71835 habitants, mentre la més gran en té 4.611469. Això pot fer esbiaixar el valor del vot en zones rurals i zones urbanes, i estem repetint l'error de la Llei de Règim Electoral espanyola actual. La citada proposta estableix un mínim de 2 escons per cada circumscripció, fet que agreuja el desequilibri. Posant les dades sobre la taula, i sempre en base a dades del 2006 (Idescat), la Vegueria de l'Alt Pirineu tindria 3 diputats, i el cost de cada un d'ells seria de 23945 vots, mentre la Vegueria de les Terres de l'Ebre tindria 5 diputats, i el cost de cada un d'ells seria pels ebrencs de 35492 vots. I contrastant-ho amb la vegueria mé spoblada, la metropolitana, aquesta seria representada per un total de 79 diputats i el cost de cadascun seria pels d'aquesta vegueria de 58737 vots (excloent el Garraf i l'Alt Penedès, que els comptabilitzo al Penedès). El desequilibri en el vot és evident, i amb aquesta proposta accentuem el biaix rural-urbà a Catalunya.
He fet una simulació partint de la proposta Requejo, calculant com quedaria recomposat el Parlament Català en les Eleccions 2006 (Quadre 2). El meu càlcul sí que inclou com a possible vuitena vegueria la del Penedès, que en certa manera faria compensar la preponderància de la Vegueria metropolitana en relació a les demés.

Amb la incorporació de la Vegueria Penedès es veurien modificades les vegueries de l’Àrea Metropolitana, la del Camp de Tarragona i la de la Catalunya Central, en què Barcelona perdria 3 escons, el Camp de Tarragona en perdria un, i la Catalunya Central també un.
Podem observar com l’únic partit que veu millorat el seu estatus polític és el PSC, que passaria dels 37 escons actuals a tenir-ne 42, i suposadament s’explica pel vot nacional en circumscripció única, que al ser de més tamany, aportaria més proporcionalitat en el vot nacional, i com que la major part de l’electorat català es concentra a l’àrea metropolitana, aquest partit seria el més afavorit per aquesta major proporcionalitat. Convergència es queda igual amb 48 escons. Així doncs, partint de la simulació feta, els cinc escons que guanya el PSC vindrien d’ERC (que en perd un), Iniciativa (que en perd dos), i el PP (que en perd dos). El Joc està obert...

- Article de Ferran Requejo “La ley electoral (y Aristóteles)”, publicat a la Vanguardia el 22 de desembre de 2004.

L'estat actual de la possible Vegueria Penedès

L'Estatut de Catalunya (EAC) recupera com a propi el règim local de Catalunya, com una competència legal directa del nostre país, i divideix aquest règim en vegueries i municipis. Tal com ordena l’article 90 de l'EAC, les vegueries seran "l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local", i això significa que aquest ens territorial tindrà la capacitat d’exercir funcions de representació dels ciutadans que hi viuen i garantint els seus interessos generals, sent un ens necessàriament implantat en tot el territori català. També tindrà funcions d’autogovern, en el sentit d’una garantia institucional amb competències pròpies.
No obstant, la Constitució Espanyola (CE) fa difícil l’encaix legal de la vegueria en el seu marc legal, ja que estableix de forma preferent la institució provincial a tot el territori espanyol. Per tant, la vegueria com a nou ens local supramunicipal topa directament amb la província, i és per això que una de les propostes polítiques més clares que s’estan estudiant des del Govern català és l’assimilació de les vegueries a les províncies, és a dir, utilitzant les estructures administratives ja existents d’aquestes i adaptar-les a les noves competències. Des d’un punt de vista jurídic de la qüestió, partirem de l’article 91.3 d'EAC, que dicta "Els consells de vegueria substitueixen les diputacions", article que s’interpreta constitucional pel fet que la Constitució permet a l’article 141.2 que "el govern i administració de les províncies correspon a les diputacions o altres corporacions de caràcter representatiu", i és en aquestes altres corporacions on es podrà encabir jurídicament les vegueries catalanes.
Per altra banda, el pas més difícil amb què es trobarà el Govern de la Generalitat per aplicar les vegueries serà, sens dubte, la modificació dels límits de les províncies per a la necessària redefinició dels seus límits, ja que òbviament des de Catalunya no es pretén conservar els límits provincials per les vegueries. Serà aquest, sens dubte, el projecte més impracticable políticament, ja que aquesta competència únicament la té el legislador espanyol, és a dir, la modificació dels límits provincials només es podrà fer mitjançant Llei Orgànica que requereix la majoria absoluta del Congrés dels Diputats (article 141.1 de la CE).
La Plataforma per una Vegueria Pròpia és una associació ciutadana creada a principis de l’any 2005, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Penedesencs, que amb un funcionament assembleari fa pressió constructiva en tots els àmbits possibles, des del polític (dialogant i negociant en institucions que van de l’àmbit local fins al Parlament), l'econòmic o bé cultural i social, per reclamar l’autonomia local pel Penedès amb la vegueria, sota el principi de subsidiarietat del règim local (tot el que poden regular els ens administratius inferiors no ho han de fer els superiors). En el seu sí aglutina les voluntats cíviques que reclamen un ens local propi per l'històricament segregat Penedès (Baix i Alt Penedès, Garraf i Anoia), voluntats originades com a reacció col•lectiva del plantejament del Govern Maragall de crear un àmbit supracomarcal recuperant la històrica institució catalana, la vegueria. A dia d’avui es compta amb l’adhesió de 44 ajuntaments penedesencs (com ara Vilafranca, Sant Sadurní d'Anoia, Vilanova i la Geltrú, El Vendrell, Calafell, Cunit, Cubelles, Sitges, Piera o Masquefa), 3 Consells Comarcals, 2 Comissions paritàries (als Ajuntaments de Vilafranca i Vilanova), 102 entitats (que representen més de 6500 socis), 7 associacions empresarials (amb més de 1300 empreses) i unes 11500 persones a títol individual. És aquest constructivisme el que ha donat estabilitat i legitimitat a aquesta causa a hores d’ara més utòpica que real que es defensa des de la Plataforma, el seguiment quotidià i constant, les accions plenament democràtiques (i en coherència amb el marc legal i parlamentari). La diversitat i pluralitat ideològiques han fet que es garanteixi un grau d’inclusió molt elevat pels que volen participar del projecte i ideari comú, i actualment es reclama més suport i compromís individual.
Actualment, segons la Llei 1/1995, per la qual s’aprova el Pla territorial general de Catalunya (i en les seves modificacions introduïdes), el Baix Penedès s’està incloent a l’anomenat àmbit funcional de planificació territorial del Camp de Tarragona, l'Alt Penedès i el Garraf es planifiquen en l’àmbit de l'Àrea Metropolitana, i l'Anoia a l’àmbit de les Comarques Centrals. Els esmentats àmbits funcionals són la base legal i l’arrel política de la futura planificació territorial en vegueries. El passat 21 de juny es va aprovar a la Comissió de Política Territorial del Parlament la creació de l’àmbit funcional del Penedès (majoria de vots de CiU, ERC i PP, abstenció de PSC i ICV). L’arribada del Govern d’Entesa a la Generalitat va fer que la important aprovació decaigués pel canvi governamental, i a hores d’ara es treballa per tornar-la a presentar per ser aprovada de nou, i així poder desenvolupar una modificació de la Llei per crear el nostre propi àmbit.
Les dades amb les que es treballa són les que demostren que el Penedès és la zona de Catalunya amb major creixement demogràfic (aquest any ha estat del 4,47 %, i el de Catalunya del 2 %), amb un total de 424.850 penedesencs (representem el 5,95 % de la població catalana). Per població, l’àmbit Vegueria Penedès es consolida en la quarta posició considerant les vuit vegueries.
Els partits amb representació al Parlament que han recolzat de forma oficiosa la creació de la nostra vegueria signifiquen el 59,1 % (majoria parlamentària de 84 escons), i han estat CiU, ERC i PP, parlamentaris penedesencs que ja s’han refermat per escrit i públicament del seu compromís per la Vegueria Penedès. D’altra banda, els partits d’implantació metropolitana, PSC i ICV estan guardant una postura de rebuig, ja que suposaria la pèrdua de les dues comarques de directa influència amb Barcelona, que reduiria el seu àmbit funcional de planificació, però sobretot per un fet electoralista, ja que es preveu que les vegueries seran els futurs districtes electorals de Catalunya (amb la futura llei electoral catalana), i aquests partits quedarien perjudicats per aquesta reducció territorial.
La Vegueria Penedès, a banda de proporcionar-nos una institució que representi políticament el Penedès (amb un òrgan plenari propi on poder transbordar les nostres necessitats i problemàtiques), tindrà les potestats administratives d’un ens local, que entre d’altres funcions, permetran garantir uns serveis pel ciutadà (serveis competencials que concretarà la Llei, matèries com podrien ser l’educativa, de transports, d’esports, abastiments diversos, en turisme, etc). També es concretarà un pressupost específic pel nostre territori (sota el principi de suficiència financera), en què amb l’actual organització provincial estem rebent, segons estudis realitzats, menys de la meitat de la inversió que ens pertocaria si tinguéssim una vegueria pròpia. Amb la vegueria es desplegarà també la desconcentració administrativa de serveis de la Generalitat, procés que ja s’està produint amb els àmbits funcionals. La cooperació administrativa que la vegueria mantindrà amb els Ajuntaments permetrà un major autofinançament d’aquests, per tal que la seva viabilitat financera no hagi de dependre majoritàriament dels ingressos tributaris derivats de l'urbanisme com passa actualment. Per això també se’ls podrien atribuir competències de planificació urbanística, i això resoldria nombrosos conflictes de política municipal (amb la culminació de Plans Directors urbanístics), sobretot al Penedès per les pressions urbanístiques que rebem des de les àrees metropolitanes. A saber que actualment s’està dissenyant des de Tarragona el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, incloent-hi el Baix Penedès com a comarca pertanyent a tal àmbit funcional.
La unió de les nostres comarques no ha de ser un impediment pel nostre progrés econòmic i social, just al contrari, servirà per reforçar els sectors econòmics que es comparteixen entre les comarques, i tampoc ho ha de ser per la connectivitat que les nostres comarques mantenen amb l’àrea metropolitana i la dependència que aquesta té amb el Penedès, l’arc tecnològic i les trajectòries econòmiques, que continuaran tenint influència amb o sense vegueria pròpia. Però com que els factors econòmics no poden supeditar els de caràcter social, s’hauran de fer les reivindicacions necessàries per convèncer els sectors polítics metropolitans i els sectors econòmics, fent valdre el nostre model de creixement i progrés propis per assolir una cohesió social que hem perdut i adequada als temps actuals.
Les crítiques o punts febles a la creació de la Vegueria Penedès versen sobre la manca de consens amb els grups municipals del PSC de la majoria d’ajuntaments penedesencs (oposició marcada per directriu del partit), sense el qual la legitimitat del futur polític del Penedès quedaria menyspreat, així com la manca de legitimació en municipis de l'Anoia. També és un punt controvertit la manca d’estructures administratives pròpies, que s’hauran de reestructurar i construir. Un altre condicionant és el fenomen del localisme que ens fragmenta socialment, implantat sovint als nostres municipis, i que fomenta un pensament que superposa els beneficis municipals en detriment dels col•lectius del territori del Penedès, com un egoisme inconscient que projecta una imatge empobridora de l’àmbit local per una manca d’assimilació dels canvis que ens afecten. Finalment, un altre punt feble és el recolzament social més aviat latent i poc avivat que està tenint la causa de la vegueria, propiciat per la manca de diàleg polític intermunicipal i intercomarcal, i la no inclusió de la reorganització territorial a l’agenda política catalana (també per l’aparcament legislatiu de la Llei d’Organització Territorial, segons Puigcercós destinada a la pròxima legislatura), fets que encara contribueixen més al silenciament dels mitjans de comunicació nacionals envers la qüestió política del Penedès.

Aproximació teòrica de les vegueries en el marc estatutari i constitucional

El règim local de Catalunya adquireix una substancial millora per les competències assolides a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya 2006 (EAC). A l’assignatura de Dret Local de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra estem tractant prou a fons la qüestió de les vegueries en el marc legal de l’EAC i de la Constitució (CE), que continua frenant contundentment les aspiracions de divisió territorial i administrativa de Catalunya. És per això que he volgut redactar aquest article que explica de forma jurídica i també en algun aspecte més polític la qüestió de les vegueries i de la reorganització territorial, i que va directament adreçat a aquells que són sensibles a la qüestió territorial de Catalunya.

Les vegueries obren un nou procés de reorganització territorial a Catalunya que tindrà dos conflictes aparents: per una banda el conflicte polític, i de l’altra el jurídic. La problemàtica política es destaparà en el debat previ a l'aprovació de la Llei d'Organització Territorial de Catalunya, en què el Govern i Conselleria hauran de fer les consultes pertinents arreu del territori, a entitats socials i econòmiques i als ens locals municipals i comarcals, però també a les províncies. Aquesta fase serà una tasca àrdua, en el sentit que tothom se sent proper a alguna part del territori català, i la delimitació territorial no deixa de ser una imposició. Pel que fa a la problemàtica jurídica, partim que les vegueries s’estableixen legalment a l’Estatut, i aquesta és la base per la qual es podran desenvolupar legalment a l’intern de l’ordenament jurídic català. Ara bé, el conflicte apareix pel difícil encaix legal de la vegueria en el marc constitucional i la preferència que s'estableix per la província a tot el territori de l'Estat.

La Constitució Espanyola (CE) únicament reconeix dos ens locals territorials: la província i el municipi. Paral·lelament, l’Estatut estableix a l’article 83.1 que Catalunya es dividirà territorialment en municipis i vegueries, que significaran els ens locals territorials necessaris a Catalunya. El fet que l’administració provincial no s’esmenti en cap article de l'Estatut comporta que la interpretació de l’Estatut en aquesta matèria (divisió territorial-administrativa) sigui de substituir les províncies per les vegueries, de forma directa.

Pel que fa al marc estatutari, la vegueria s’ordena a l’article 90, en què serà “l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local”, i això significa que aquest ens territorial tindrà la capacitat d’exercir dos funcions generals:

- De representació: representant als ciutadans d’aquell territori i garantint els seus interessos generals.

- D'autogovern: Com a garantia institucional, en què les vegueries tindran mecanismes administratius com ara un Ple, que estarà conformat pels consellers de vegueria, que escolliran (directa o indirectament, segons el disseny legal) el president o presidenta del Consell de Vegueria.

Les funcions es regularan a la Llei que desenvolupi el règim local català i a la Llei d'Organització Territorial.

I com interaccionaran en el futur la institució recuperada i la comarca? Fent una interpretació estrictament jurídica de l’actual EAC, les vegueries apareixeran en detriment de les comarques. Tinguem en compte que les comarques perdran molt de pes específic, tal com apareixen citades a l’únic precepte que parla d’elles a l’EAC, l'article 92, en què aquestes tindran capacitat “per a la gestió de competències i serveis locals”, esdevenint un ens no de tipus territorial a diferència de les vegueries, i passarà a tenir funcions específiques, i és per això que previsiblement les comarques adoptaran la forma d'ens local de tipus funcional, per a garantir serveis comuns entre municipis.

La vegueria serà un ens necessari en l'organització territorial de Catalunya. Això significa que tot el territori català haurà de quedar administrat per aquesta institució. Pel contrari, les comarques passaran a ser una institució més subsidiària, i un ens sense preferència. Amb això s'evitarà la superposició de competències entre administracions territorials (important desgavell actual entre províncies, comarques i la Generalitat), i es garantirà un normal i efectiu funcionament administratiu per les vegueries, que també seran la divisió territorial per la delegació dels serveis de la Generalitat (urbanisme, sanitat, educació, sistema electoral, etc).

L’encaix legal de les vegueries al marc provincial espanyol és realment complicat, ja que les províncies tenen preferència a tot el “territori espanyol”. Per fer l’anàlisi de la qüestió partirem de l’article 91.3 d’EAC, que dicta: “Els consells de vegueria substitueixen les diputacions”. Aquest precepte és constitucional perquè la CE, en regular les províncies, estableix que “el govern i administració de les províncies correspon a les diputacions o altres corporacions de caràcter representatiu” (article 141.2 CE), i és en aquestes "altres corporacions" on es pot encabir jurídicament les vegueries catalanes dins el marc constitucional. També existeix una alternativa per interpretar l’encaix de la vegueria al marc constitucional, que és segons l’article 141.3 de la CE, en què “se podrán crear agrupaciones de municipios diferentes de la provincia”. En una interpretació favorable a la implantació de les vegueries, seria possible la íntegra substitució de la província per la institució històrica de Catalunya. A través d’aquestes dues possibilitats que permet la CE, se substituirien les diputacions pels Consells de Vegueria. Ara bé, en aquest supòsit únicament podrien existir quatre vegueries, una per província, i per tant no ens resol el conflicte territorial.

El tràmit més difícil amb què es trobarà la nova institució catalana serà, sens dubte, la modificació dels límits de les províncies per dibuixar les vegueries catalanes. Serà el projecte més impracticable políticament perquè aquesta competència únicament la té el legislador espanyol, és a dir, les Cortes Españolas, a través de Llei Orgànica, segons diu l’article 141.1 de CE, en què “cualquier alteración de los límites provinciales habrá de ser aprobada por las Cortes Generales mediante ley orgánica”, per majoria absoluta del Congreso de los Diputados. Considerant aquesta possibilitat, és fins a aquest nivell on arriba la imposició tradicional espanyola sobre Catalunya, en el fet que una sèrie de parlamentaris que no coneixen cap mena de realitat política, cultural, econòmica, social, ni històrica del nostre país (llevat dels diputats catalans), han d’administrar les nostres fronteres internes, i sistema que ells mateixos continuen i continuaran alimentant, pel fet que la província és i ha estat la que ha suplantat les institucions territorials pròpies dels pobles d’Espanya, amb la finalitat de cohesionar políticament l’estat espanyol, i actualment com una institució utilitzada pels partits de forma clientelar, per la manca de control polític que té i la impunitat amb què actua.

Per canviar aquesta situació, crec que s’hauria de fer pressió des de Catalunya, i fer un Pacte Nacional entre tots els partits polítics i la societat civil, per tal de demanar a les instàncies espanyoles la modificació dels límits provincials, i reclamar que Catalunya sigui província única. L’obtenció d’una uniprovíncia per Catalunya comportaria la supressió de la mateixa diputació única (així ho ha establert el Tribunal Constitucional pel cas de la Rioja), i les seves competències les assumiria el govern de la Generalitat, en una declaració d’inutilitat de la província per la dualitat de funcions i manca de competència amb la pròpia administració autonòmica. Llavors, el camí per implantar les vegueries estaria molt més planer. És clar que hauria de passar un miracle per tal que el Congreso de los Diputados considerés Catalunya com una sola província, i permetre la instauració de les vegueries com a institució pròpia amb funcions de circumscripció electoral.

L'estructura econòmica al Penedès: la construcció en detriment de l'agricultura

A l'actualitat el Penedès està perdent capacitat agrícola, resultat de la creixent industrialització (implantació de noves formes de producció com són els polígons industrials locals, amb petites i mitjanes empreses), també per la preeminent i sovint devastadora economia immobiliària que s'ha imposat, i sobretot, per la decadència del sector vitivinícola.

Si observem la població ocupada per sectors, el 2001 a l'Alt Penedès únicament el 4,3% de la població ocupada es dedicava a l'agricultura, mentre el 1996 representava el 5,4%. El cas del Baix Penedès és més decadent, i aquesta branca representava el 3,7% de l'ocupació el 2001, mentre el 1996 representava el 4,3%. A nivell nacional català, la mitjana de l'any 2001 era d'un 2,5% d'ocupats agrícoles, i per tant, les nostres comarques denoten aquesta diferenciació pel sector vitivinícola. Les dades de l'ocupació en el sector agrícola ens demostren que aquest va a la baixa any rere any, sobretot pel fet que el sector econòmic primari, a Catalunya, té una rendibilitat econòmica cada vegada menor, i s'hauran de buscar mesures per revitalitzar el sector, com per exemple l'especialització productiva. Si no és així, veurem com poc a poc altres sectors més ben posicionats acaparen el mercat laboral, i l'actual situació crítica de manca de pagesos joves decidits a continuar la producció augmentarà, per la forta competència d'altres sectors econòmics. Un cas que ho il·lustra és el de la construcció, en què el 2001, a l'Alt Penedès, la població ocupada que treballava en aquest sector era del 10,4% (mentre el 1996 era el 8,2%), i al Baix Penedès aquesta representava el 16,7% (el 1996 del 12,1%). Sense dubte un sector en alça, en detriment de l'agricultura penedesenca.

Actualment el perfil dels joves treballadors penedesencs s'encamina cap al peó o oficial de construcció (feina assegurada i ben remunerada en el mercat laboral, gràcies als sobrevalorats convenis col·lectius sectorials). Segons dades de l'IDESCAT, aproximadament el 30% dels negocis establerts al Baix Penedès són de la construcció (segons dades de 2002, amb un total de 1927 empreses dedicades a aquest sector). En cap cas és una feina apreciada la que perpetui l'economia de la vinya, sent pagès, sinó que aquesta és menyspreuada.

El Ball de Bastons de Llorenç: motiu de recerca

Formo part de la colla de ball de bastons de Llorenç del Penedès des de l'any 1995. En els últims anys m'he anat interessant en la història d'aquest ball i de la colla, i a hores mortes he anat buscant informació històrica sobre aquest (fotografies, articles i tot tipus de documents), en diaris comarcals, en Arxius Històrics (el de Vilafranca, el Vendrell, Igualada, i l'Arxiu Fotogràfic de l'Ajuntament de Barcelona), i preguntant a antics bastoners, dels quals m'han deixat escanejar fotografies dels seus àlbums personals, i fent pública aquesta informació gràfica sobretot a internet. El material es pot consultar a l'àlbum fotogràfic que he preparat gràcies a un bastoner barceloní (professional de l'internet), l'Oriol Rosselló, que l'ha creat i li ha donat format per tal que s'hi ubiqui aquest àlbum fotogràfic de la colla. També es pot trobar informació del nostre ball a la nostra pàgina web, i a l'arxiu documental que guardem mantenim de forma privada la colla.
Aquest afany per recuperar documentació històrica sorgeix de la voluntat de fer pal·lès el ric moviment social que s'esdevenia antigament a l'entorn dels grups folklòrics i les societats culturals, amb un gran esperit social transformador i dinàmic. Aquesta documentació gràfica i periodística també ens permet de reconstruir la història del folklore a Llorenç i a l'entitat de la qual es forma part, El Centre de Llorenç (www.elcentre100.net). Per altra banda, aquesta és una mostra més de la voluntat de fer més ric el llegat bastoner a Catalunya, i recuperar la memòria d'aquest ball tan arrelat a terres catalanes.

Àlbum fotogràfic: http://www.bastoners.org/imatges/llorencdelpenedes/
Web de la colla: http://www.balldebastons.com/llorencdelpenedes/

Origen històric i polític del Penedès

L’origen històric-polític del Penedès es consolida ja en èpoques de la conquesta cristiana del territori, i és aquí on podem trobar i entendre els orígens de les divisions històriques territorials. La unitat de la zona avui considerada del Penedès, des del començament del segle IX, era coberta per una marca fronterera del comtat de Barcelona, que tingué un centre militar a l'antiga "civitate" d'Olèrdola (Alt Penedès), epicentre hegemònic que garantia la seguretat dels cristians. En el cas de l’actual Baix Penedès, aquesta era la zona que feia frontera amb els territoris musulmans de Tortosa i Siurana, i era dominada pel Comte de Barcelona (entre els segles X i XI). Quan Olèrdola perd la seva importància estratègica i de poder, a la segona meitat del segle XII, és el moment en què té lloc la creació de les vegueries, en què el Comte designava el veguer (o oficial públic) que tenia funcions governatives, judicials i militars, en termes jurídics de desconcentració de l’activitat governativa del Comtat de Barcelona. Aquesta delimitació fronterera del Baix Penedès serà la que donarà forma a la distribució territorial ja esmentada, i, almenys des de 1280, regirà al històric Penedès, la Vegueria de Vilafranca (també denominada del Penedès). Així doncs, es passarà de governar i controlar el territori i la població des del castell d’Olèrdola (en un control feudal de la societat), per baixar a la plana del Penedès, i declarar capital a la vila on antigament no hi regnava el senyor feudal, la Vilafranca gremial com a capital de la Vegueria. Aquesta abastava un territori extens, amb municipis del Gaià (actualment ocupat l’est de la comarca del Tarragonès), alguns municipis de la comarca de l’Alt Camp (amb terme municipal extensíssim com Aiguamúrcia o Querol), l’actual comarca del Baix Penedès, el propi Alt Penedès, el Garraf, nombrosos pobles de l’Anoia i també localitats del Baix Llobregat.
El mapa de vegueries i sots-vegueries apareix clarament perfilat el segle XIV, quan es comptabilitzen un total de disset vegueries, deu sots-vegueries i el districte singular de la Vall d’Aran. Posteriorment, passada la Guerra de Successió, es reduiran a quinze vegueries i nou sots-vegueries.
Segons la relació que fa Lluís de Peguera (del Consell de Sa Majestat en la Reial Audiència de Catalunya), en el seu llibre "Pràctica forma, y stil de celebrar corts generals en Catalunya y materies incidents en aquellas", editat l'any 1632, esmenta que la Vegueria de Vilafranca del Penedès constava de cent catorze nuclis d'habitatge, fet que corrobora la magnitud i l’abast de la vegueria penedesenca.
La Vegueria de Vilafranca (o Penedès) perdurarà, doncs, del inici del segle XIV fins principis del XVIII. La supressió de la Vegueria la propiciarà l’arribada de la monarquia borbònica, amb la invasió de Catalunya per part de Felip V, i el canvi d’institucions que imposava el Decret de Nova Planta. Així doncs, la vegueria com a institució comtal desapareixerà, per ser implantats els corregiments, l’any 1720. Abans d’això ja existí l’any 1718 el traspàs de Vilanova i la Geltrú i de la costa oest del Penedès (antigament pertanyents a la Vegueria del Penedès) cap a corregiment de Tarragona, per tal de compensar la població subjecta a la justícia reial tarragonina amb la del Penedès, i també amb el motiu de subordinar l’activitat econòmica marítima i de comerç portuari d’aquests pobles penedesencs a l’autoritat marítima tarragonina.
En aquest instant temporal ja denotem delimitacions territorials entre Tarragona i el Penedès, sent aquest últim territori font de controvèrsia territorial al llarg del segle XVIII i XIX.Així doncs, els nous corregiments van suposar la unificació de les vint-i-quatre vegueries existents, per agrupar-se en dotze corregiments (més la Val d’Aran, que va continuar tenint el seu govern particular). Territorialment, la distribució va quedar poc modificada de l’anterior sistema, i els canvis més significatius van ser aquests municipis de la costa penedesenca fins arribar a Vilanova que van ser traspassats al corregiment de Tarragona.
En altres aspectes, els canvis més significatius tingueren lloc en el caràcter i les funcions de la divisió del territori en la delegació de funcions des de l’autoritat reial. Així doncs, el corregidor tenia funcions de representació de la figura reial, de policia i seguretat, i ratificava les decisions municipals per donar-los valor i vigència jurídics.
Pel que fa als aspectes geo-polítics, les vegueries i els corregiments, malgrat la seva llarga implantació en el temps, no delimitaven clarament regions naturals ni humanes (tot i que també), ja que, per exemple, la geografia de l’Alt Camp quedava diferenciada de la del Baix Penedès. Així doncs, aquesta institució va servir sobretot per desconcentrar el poder reial sobre el territori. Per altra banda sí que mantenia certs criteris d’adscripció geogràfics, demogràfics, de centres comercials, o bé identitaris.
Històricament, la demografia de la vegueria o el corregiment ha estat un dels condicionants per considerar prou vàlida la distribució administrativa i governativa del poder polític en aquestes divisions territorials, a Catalunya. Per altra banda, també trobem raons de tipus històric, geogràfic (segons el relleu geogràfic, segons les conques fluvials, o bé en d’altres aspectes de la geografia catalana), de tipus econòmic o bé simplement polític (per l’entrada al poder d’ideologies d’un tipus o un altre).
El 3 de març de 1813 fou anunciada la supressió de les competències polítiques dels corregidors, i per tant, l’antic corregiment de Vilafranca (també anomenat anteriorment Vegueria del Penedès) passarà a ser, en l’administració judicial, com a partit judicial de Vilafranca del Penedès (la mitjana poblacional de cada partit a Catalunya era de 7300 veïns). Pel que fa als centres de poder econòmic i polític en aquesta etapa, el partit de Vilafranca recollia ciutats com Vilanova i la Geltrú, el Vendrell (3000 habitants) o Sitges (3000 habitants), i malgrat Vilanova era la ciutat amb més dinamisme econòmic (com a port comercialitzador d’aiguardent), i amb una demografia superior a la capital (ascendia a 9250 habitants, mentre que Vilafranca tenia 4650 habitants), aquesta darrera es mantenia com a capital del partit judicial per ser el principal centre de mercat a principis del segle XIX. La capitalitat dels partits judicials s’atribuirà a les ciutats en funció dels criteris de centralitat, de major població, de comerç i en l’organització de fires i mercats setmanals, donant importància a la capacitat d’atracció de les ciutats. En aquest cas desapareixerà ja el fet de ser capital senyorial, i això comportarà que es prescindeixi de les capitals demogràficament i econòmicament en regressió, i prevaldran els fets objectius ja esmentats.
Pel que fa al canvi de corregiments a districtes, l’any 1813 (pels quals s’augmentava substancialment l’àmbit polític d’actuació), es passava de tenir setze corregiments (amb una gestió delegada del poder més propera en el territori) a tenir quatre departaments l’any 1812 (i 28 partits judicials l’any 1820). Així doncs, a banda de la divisió en partits judicials, es farà la divisió en districtes o governacions. La proposta realitzada per les Corts l’any 1813 (després de l’alliberació de Madrid de les tropes franceses), de dividir el territori espanyol d’una forma més convenient, farà que a Aragó, Catalunya i València es creïn aquests districtes o governacions, que comportaran la futura divisió en províncies. Catalunya es dividia en tres governacions: la Catalunya Vella tenia com a capital Barcelona (amb la unificació dels corregiments de Barcelona, Figueres, Girona, Mataró, Vic i la majoria del de Manresa, inclosa la ciutat de Berga), la Catalunya Nova quedava emmarcada dins la governació de Tarragona, i la governació Pirenaica obeirà a la zona de Catalunya més aïllada geogràficament de la resta del país, fet que li atorgarà una autoritat política específica. Pel que fa a la governació de Tarragona, era la més extensa, resultat de la unió dels corregiments de Tarragona, Vilafranca del Penedès i la major part dels de Tortosa, Cervera i Lleida. L’abolició dels corregiments com a unitats administratives més pròximes, serà l’inici de la segregació del Penedès, sent el posterior disseny de les províncies catalanes.
Pel que fa al criteri demogràfic per dividir el territori, tenim com exemple la modificació de la divisió en partits judicials a Catalunya que es realitza l’any 1820.
Les reformes empreses pels liberals envers la reorganització territorial (arrel de la restitució de la Constitució l’any 1820) seran les d’acabar amb la diversitat i heterogeneïtat administrativa que havia caracteritzat l’Antic Règim, i iniciar així un camí cap a la centralització i uniformització político-administrativa que reclamava el nou Estat liberal espanyol. El decret de les Corts de 25 d’octubre del 1820 dividia el territori català en 25 partits judicials. El partit judicial de Vilafranca del Penedès es reduirà fins a cinquanta-dos pobles, ja que la sots-vegueria d’Igualada aconseguia separar-se per tal d’equilibrar demogràficament el partit judicial propi d’Igualada, que sumarà un total de trenta-quatre pobles (Igualada amb 7700 habitants, juntament amb Piera, Mediona i Esparreguera al voltant de 2000 habitants). Per tant, l’evolució de la divisió territorial que es donarà arrel de la Diputació Provincial de Catalunya, a partir de 1820, determinarà les delimitacions geogràfiques a partir dels partits judicials establerts. Amb aquesta redistribució del territori es pretenia una major profusió i racionalitat arreu del país de la funció judicial que propugnava la Constitució de Cadis de 1812, eliminant les antigues institucions existents i creant aquesta institució (que posteriorment serà la base segons el qual es desenvoluparan les comarques catalanes).
Aquell any 1820, els comissionats per redissenyar la divisió territorial seran Felip Bauzà i José Agustín de Larramendi, i rebran els informes dels partits judicials (elaborats per les diputacions i audiències) per elaborar una nova distribució administrativa. Les províncies prendran una nova direcció, i seran enteses com a unitats totalment independents, quedant instituïdes les quatre províncies tal i com les entenem actualment: Tarragona, Barcelona, Girona i Lleida (inicialment anomenada d’Urgell). Aquesta divisió es concretarà l’any 1822 a mode provisional, i serà una divisió feta conscientment amb imperfeccions, i per això no quedava regulada aquesta per llei, per a poder-hi introduir rectificacions. És en aquest pla imperfecte de l’any 1822 quan trobem realment una divisió del Penedès tal i com l’entenem actualment, en què les ciutats penedesenques de Vilafranca del Penedès, Igualada, Capellades, Sant Quintí de Mediona i Vilanova i la Geltrú passaran a la província de Barcelona (aquestes quedaven cedides a la província barcelonina per l’antiga governació de Tarragona de 1813). Tot i les imperfeccions, el pla es corregirà, i gràcies a la intervenció dels diputats catalans, el Penedès tornarà a unificar-se en la província de Tarragona, en què la proposta era unificar el partit judicial de Vilafranca a la província tarragonina (localitats properes a Vilafranca com el Pla, Pacs, la Granada, Santa Fe, o Santa Margarida i els Monjos es decantaven per la capit--alitat de Reus de la província, i per això la població de l’Alt Penedès es considera que no va oposar-se a pertànyer a aquella província). Tot i així, Igualada va restar a la província de Barcelona i no pas a la de Tarragona (juntament amb Vilafranca), tot i que aquesta va demanar pertànyer a Tarragona (possiblement en pro de la unitat del Penedès). Igualada no tornarà a pertànyer en cap més moment a la província de Tarragona, i serà separada del Penedès política i administrativament fins a l’actualitat. Pel que fa a la inclusió de la resta del Penedès a Tarragona, possiblement va ser l’aspecte més polèmic en la modificació provincial de 1822, ja que d’una part, l’Ajuntament de Barcelona demanava que fos desplaçat el límit provincial al sud de Vilanova i la Geltrú (seguint el límit fluvial de la riera de Cubelles). Per altra banda, Sitges va reclamar la seva pertinença a la província barcelonina. Per contra, tant Olesa de Bonesvalls com Monistrol d’Anoia (pobles del partit de Vilafranca que havien estat inclosos inicialment de forma provisional a la província de Barcelona) van voler romandre al jutjat i a la província on fos la capital del Penedès. També diversos ajuntaments propers a Vilafranca, com ja hem dit, havien subscrit la capitalitat de Reus com a pròpia. Finalment, podem observar que la unitat del Penedès en aquest conflicte de divisió provincial serà clara, ja que els vilafranquins Manuel Barba (vocal de la Diputació) i Fèlix Janer (diputat a les Corts) van tenir part en l’agregació de la seva comarca (l’Alt Penedès) a Tarragona, per tal de conservar la unitat penedesenca amb el Baix Penedès. D’aquesta manera quedava conformada una major part del Penedès a la província tarragonina. Els diputats catalans, en aquestes modificacions van basar-se en la unificació de partits judicials i en la proposta de districtes feta per la Diputació de Catalunya l’any 1820. Les reiteracions dels diputats catalans a les Corts van fer possible aquest canvi territorial, i van criticar sobretot que no es tingués en compte les relacions entre la població catalana per a pertànyer a tal província o altre, el fet que hi hagués menor distància de la capital i el fet que hi hagués major facilitat de comunicacions entre les poblacions provincials.
En resum, el que es pot observar és que la proposta que fa la Diputació catalana l’any 1820 de dividir Catalunya en sis districtes, serà arravatada a les Corts espanyoles, segons les seves directrius estratègiques. Aquest projecte provisional espanyo de divisió (les quatre províncies ja descrites) serà transformat pels representants catalans, fins a fer-la desaparèixer del mapa pels estrategs espanyols. En la materialització de les noves províncies, es van implicar les ciutats que aspiraven a ostentar una capitalitat, com també els ajuntaments que reivindicaven per a ells de pertànyer a una província (malgrat el cas d’Igualada n’és una excepció, trencant la unitat de l’antic corregiment del Penedès), i les propostes dels diputats catalans a les Corts per modificar els plans governamentals, i les modificacions de la Diputació de Catalunya que va aconseguir un seguit de variacions en el traçat dels límits provincials.
Tal com esmenta Jesús Burgueño (1995), és interessant veure com les províncies que queden delimitades l’any 1822 mantenen una perspectiva semblant en els criteris limitadors. Els conjunts regionals definits responien a la xarxa de comunicacions existent entre les principals poblacions provincials (hi ha un ajustament a la xarxa de carreteres existent a cada província), així com també als fluxos de població entre elles, a les àrees d’atracció dels grans mercats i, en definitiva, a la xarxa urbana. En el cas penedesenc, i tenint en compte alguns economistes que utilitzaren enquestes comercials (per exemple, el falangista Josep M. Fontana i Tarrats, 1963), com ara l’Atlas comercial de España, el Garraf (amb Vilanova i Sitges com a principals poblacions) quedarien dins l’àrea de gravitació comercial barcelonina, de forma directa, i per tant, no seria un punt a favor en la seva inclusió a la província de Tarragona.
En el pla de reforma territorial proposada pel rei Ferran VII (que no s’aprovarà fins passada la seva mort), es demostra clarament l’arbitrarietat en la divisió territorial d’aquest govern absolutista. En aquest pla de variació provincial es proposarà una redistribució de les províncies amb l’objectiu d’aconseguir un major equilibri en el repartiment de la població entre les quatre províncies (principalment reduint 1800 quilòmetres quadrats el territori de la província de Barcelona). L’origen de la divisió arbitrària que es duu a terme es pot trobar en la política del govern espanyol, que va voler acontentar la política local barcelonina (ja que l’Ajuntament barceloní s’havia posicionat crític al pla inicial), en decidir atendre les pretensions reclamades anteriorment l’any 1821, per a la pròpia província barcelonina: la delimitació a través de la riera de Cubelles com a límit provincial, fet que comportava l’annexió de la comarca del Garraf a la província de Barcelona. Així doncs, fou desplaçat el límit meridional de Barcelona de manera que el port de Vilanova restava dins d’aquesta província. La partició del Penedès entre les províncies de Tarragona i Barcelona serà efectiva i amb caràcter perpetu, i es practicarà seguint el curs del riu Foix i de la Riera de Marmellar, el seu afluent (actuals límits que separen la comarca del Baix Penedès amb l’Alt Penedès i el Garraf). En resum, l’Alt Penedès i el Garraf passarien a ser part de la província de Barcelona, i el Baix Penedès a la de Tarragona. La creació del nou partit judicial d’El Vendrell serà clau per entendre tal divisió, en què els pobles que quedaven inclosos en aquest seran els que antigament eren part del partit judicial de Vilafranca (i anteriorment formaven part dels districtes de Tarragona, Montblanc i Vilafranca). La creació d’aquest nou partit judicial es farà efectiu per donar assistència a la perifèria de la província tarragonina, que quedava clarament aïllada de la capital Tarragona. Aquesta nova limitació provincial comportarà el trencament de la zona natural, econòmica i de relacions humanes existents històricament al Penedès. Per això es lamenta l'arbitrarietat de la divisió feta el 1833, en què es formaren els partits judicials mitjançant la qual s'esquartera el Penedès, esdevenint repartit en tres parts: l’Alt Penedès (Vilafranca), el Baix Penedès (el Vendrell) i el Garraf (Vilanova).
Per motius polítics i segurament d’estratègia geogràfica i administrativa, des de la diputació de Tarragona es reclamarà, l’any 1835, a través d’una sèrie d’informes favorables a l’agregació de la major part del Penedès a aquesta província segons els límits de 1822. Amb aquesta decisió, els polítics tarragonins pretenien captar les voluntats penedesenques majoritàries de pertànyer en una sola província i, així, no restar fragmentats en dues províncies tal i com s’havia decretat. Observem que aquesta reclamació des de Tarragona (en un informe anònim) sobre rectificació de partits judicials on, entre altres motivacions, s’argumentava que la divisió provincial havia segregat del Penedès pobles avocados a una misma cuenca, con unos mismos hábitos, con costumbres homogéneas y con antiquísimas relaciones industriales, tal i com descriu l’informe.
Els fets històrics derivats d’aquest constant i dinàmic procés de divisió territorial per tal d’adaptar les institucions polítiques al territori i la població, no finalitzen amb aquesta etapa de monarquia borbònica, malgrat l’etapa que va de 1834 fins 1950 serà de prou acceptació general de la divisió provincial.
Després de la supressió de l’antiga institució de la vegueria i el corregiment, i suplantats per les províncies, el fet territorial al Penedès no patirà grans canvis, ja que els límits provincials continuaren dividint el Baix Penedès de la resta de comarques penedesenques, pel que l’argumentació històrica es pot deixar en aquesta etapa.
El fet polític en controvèrsia és la utilització del Penedès, de forma històrica, com a frontera entre les dos capitals catalanes costaneres, Tarragona i Barcelona. La situació administrativa del Penedès està controvèrsia, ja sigui per pertànyer a la Catalunya Vella (amb capital a Barcelona) o a la Catalunya Nova (amb capital a Tarragona), i conseqüència esdevinguda de la definitiva divisió provincial borbònica (dissenyada l’any 1833), serà la definitiva fragmentació que ha patit l’antiga vegueria i corregiment de Vilafranca.
Pel que fa a les actuals províncies, la seva essència ja està explicada en arguments històrics, tots ells encarats a la divisió del Penedès com a vegueria, i degut a raons geogràfiques, demogràfiques, de vies de comunicació, i sobretot comercials.